Entre la protecció de les minories i la sobirania lingüística

Resum

Vint-i-cinc anys després de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, és imperatiu tornar a avaluar amb detall l’estatus dels grups lingüístics en el context de, en primer lloc, els canvis massius que s’han produït en el marc de la política europea des de 1992 i, en segon lloc, els dèficits normatius d’enfocaments que  potser van ser dissenyats amb bones intencions, però que han acabat reproduint estructures arrelades de dominació i subalternitat. En el cas de la política europea, difícilment es pot afirmar que els esdeveniments recents presentin indicis de l’emergència d’un ordre postnacional. En un entorn caracteritzat per l’impacte creixent de polítiques identitàries promogudes per i per a les majories, la generositat que els governs europeus s’havien mostrat disposats a expressar envers les inquietuds de les minories –encara que de fet pogués ser retòrica- avui ha esdevingut un fenomen excepcional. En el vessant normatiu, hem vist que la Carta, malgrat la seva rellevància com a patró que facilita l’articulació de les necessitats de les minories, no és un contrapès real als límits d’un ordre polític controlat efectivament pels governs estatals. Quan cal garantir la visibilitat institucional i la reproducció segura de les identitats minoritzades, l’impacte de les mesures per a les minories i de les regulacions en matèria d’autonomia és limitat. La igualtat dels drets lingüístics en el nivell individual i col·lectiu requereix la promoció activa de les opcions de sobirania més enllà del marc convencional majoria-minoria.