Política lingüística i drets lingüístics

Resum

Les polítiques lingüístiques, l'espai objectiu on es regula el dret a la llengua, poden ser analitzades des del pla descriptiu o sociològic i des del prescriptiu. Des del pla descriptiu, les polítiques lingüístiques actuals depenen excessivament de les variables i els interessos polítics del moment i acostumen a ser concessives, ja que l'estat no actua si no és pressionat per les minories lingüístiques. A més, les polítiques legislatives normalment restrictives poden generar tensió quan els límits establerts per les lleis no corresponen a l'evolució sociolingüística. Finalment, es tendeix a l'estandardització de la llengua per tal d'unificar-la, marginant alhora altres  modalitats lingüístiques.

Des del pla descriptiu, a Espanya trobem opinions variades i contradictòries. L'estudi presenta dues teories que superen la normativa lingüística actual: la de Jaume Vernet i la d'Antoni Milian i Massana. Les dues teories defensen, respectivament, la conveniència d'implantar a Espanya un model de cooficialitat plena (llengües oficials diferents a tot el territori de l'estat, amb igualtat d'estatus i d'oportunitats) i un de cooficialitat separada (una llengua oficial a cada comunitat, de lliure elecció i amb caràcter exclusiu, d'entre les llengües oficials de l'estat).

L'autor proposa una reflexió sobre la política lingüística adoptada a Espanya, que ell defineix de cooficialitat desigual (una llengua oficial a tot el territori de l'estat que comparteix l'oficialitat amb altres llengües en comunitats determinades). Tot i sent favorable al sistema d'organització lingüística actual, amb la possibilitat de canvis futurs segons l'evolució lingüística espanyola, l'autor exposa una sèrie de punts que el fan opinar que el futur lingüístic d'Espanya passa per la proposta d'Antoni Milian.