A mode de provocació intel·lectual i com a estratègia de “pensament lateral” (lateral thinking) per a la creativitat, el treball es proposa veure què pot suggerir als lingüistes l’estudi de la dinàmica de la diversitat biològica. En aquests darrers anys l’equació analògica “llengua = espècie biològica” s’ha anat estenent com a font metàforica de renovació conceptual i alhora de justificació per a la defensa de la linguodiversitat, a la manera com es duu a terme la mobilització per a la protecció de les espècies. No obstant això, cal anar amb compte amb la transferència acrítica de conceptualitzacions i de marcs teòrics d’un camp a l’altre, per tal com òbviament es tracta de fenòmens ben distints en la realitat.

El diàleg amb els bioecòlegs comença per preguntar-nos per la formació de la diversitat, és a dir, per l’especiació. Es constata aquí la similitud dels processos de fragmentació lingüística i genètica en el sentit de ser fenòmens de base (sòcio)geogràfica en produir-se la dispersió i la pèrdua, doncs, de la compactació i intercomunicació originàries. La propietat autoorganitzadora i creativa dels humans afavoreix el desenvolupament de varietats específiques per a cada subconjunt, que continuen en evolució constant, a través de l’incessant “llenguar” de la humanitat.

Sobre la continuïtat de les espècies o llengües, es constata també el paper decisiu de la relació intragrupal. La permanència de les varietats lingüístiques serà més alta com més alta sigui la intensitat de la relació entre els propis components del subconjunt. En canvi, si s’hi introdueixen elements exòtics, especialment si són de caràcter agressiu, l’alteració del nínxol ecològic pot ser fatal per a la continuïtat de les formes prèviament existents. Això ens suggereix la necessitat d’estudiar en profunditat quines foren les condicions contextuals mínimes per fer que un grup lingüístic determinat pogués tenir una continuïtat sostenible en un marc de contacte lingüístic. ¿De quin tipus de nínxol (sòcio)ecològic mínim hauria de disposar una llengua si volguéssim assegurar la seva reproducció habitual? Es proposa aquí explorar les idees de “funcions exclusives” i de “distribució funcional no-jeràrquica” per als codis en situació d’alt contacte i de perill de desús.

Pel que fa al canvi, aquest fenomen és vist com un fet inherent de la tendència de la vida a crear novetat, que pot o no anar acompanyat d’adaptació a les condicions ambientals canviants. Es remarca que, semblantment com en el pla biològic, molta de la innovació lingüística prové de la mescla de solucions de codis distints, reorganitzada sistèmicament. Una pregunta de recerca important fóra, però, esbrinar perquè algunes d’aquestes innovacions desapareixen i d’altres sobreviuen i s’estenen a través de la comunitat. El gran interrogant, doncs, com assenyala Mufwene, és arribar a entendre com “l’evolució lingüística procedeix per selecció natural entre les alternatives que competeixen disponibles a través dels idiolectes dels parlants individuals”.

L’extinció —de les llengües o de les espècies— són causades en la majoria dels casos “per una combinació de processos demogràfics en les poblacions i de canvis ambientals”, com assenyala Brown. Així, el medi jugarà un paper fonamental en la direcció de l’evolució, ja que “la supervivència dels millors dotats és, de fet, la supervivència dels que encaixen en el context” (Allen & Hoekstra), la qual cosa ens farà veure després la gran importància dels contextos politicoeconòmics en el cas de les llengües. Igualment, els moviments migratoris seran, també, una de les grans variables determinants de l’extinció de la bio- i de la linguodiversitat.

L’espècie i l’hàbitat formen la unitat existencial bàsica, i això serà el punt de vista central per entendre el problema de la conservació i recuperació de les espècies o llengües. Atès l’augment del grau de contacte lingüístic, la continuïtat de la linguodiversitat dependrà de trobar, com diria el físic Prigogine, de la manera més exacta possible, quines condicions precises de desequilibri poden ser estables. El gran desafiament no és tant com evitar el contacte sinó com gestionar-lo. I l’”ecologia restauradora” ens pot ajudar també aquí. Poder arribar a solucions sostenibles per a la diversitat lingüística implica el coneixement aprofundit de les dinàmiques de determinació dels usos lingüístics en situacions de contacte.

Es conclou en general que la lingüística està encara mal preparada terminològicament i conceptualment per tractar el caràcter dinàmic de les llengües humanes. Cal concebre el món i els nostres objectes com a elements en flux, com a sistemes canviants en equilibri inestable. Respecte de la política lingüística caldria fer l’esforç d’arribar a establir uns principis generals d’organització lingüística de l’espècie humana, que fessin possible la compatibilitat entre la diversitat lingüística local i la necessària comunicació a escala planetària. Per reeixir en això cal continuar impulsant una perspectiva socio-ecològica autònoma dedicada a la comprensió dels fenòmens lingüístics, que parteixi del paradigma de complexitat, tot situant els éssers humans en el centre de la seva teorització.