Dret lingüístic de Macau

Resum

L'objectiu de l'autor és analitzar la rellevància i el contingut dels drets lingüístics en l'ordenament jurídic de Macau. Aquests drets es caracteritzen per la dispersió normativa i per l'heterogeneïtat de les fonts.

Bona part de l'etapa colonial de Macau s'ha caracteritzat per l'absolut monolingüisme oficial del portuguès, amb una radical separació entre la llengua política o oficial (el portuguès) i la llengua cultural o nacional (el xinès). No va ser fins al 1991 que es va aprovar un decret llei que va declarar la cooficialitat del xinès a la colònia portuguesa.

L'opció triada és un model de co oficialitat absoluta, és a dir, paritària, la qual cosa implica una democratització del dret. No obstant això, encara no s'ha determinat el model d'oficialitat lingüística que tindrà la Regió Administrativa Especial (RAE) de Macau, un cop l'enclavament passi a sobirania xinesa l'any 1999. L'únic que s'ha previst és el manteniment del portuguès com a llengua cooficial de la RAE de Macau (article 9 de la futura Llei bàsica), però a hores d'ara l'ambigüitat dels termes fa possible l'adopció de qualsevol model de bilingüisme.

Pel que fa a les fonts de dret intern, doncs, la legislació es limita gairebé a regular l'oficialitat, però la reglamentació és insuficient i deixa molts aspectes pendents de concreció. D'altra banda, des del dret internacional tampoc no hi ha una assumpció dels drets lingüístics com a drets humans, tot i que es tendeixin a considerar com a drets fonamentals basats en compromisos polítics. La protecció futura del portuguès com a llengua cooficial de Macau, per tant, no està clara quan aquest territori passi a formar part de la Xina.