L'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 va suposar un canvi radical en el règim lingüístic de la llengua catalana a Catalunya. Amb l'Estatut es feia efectiva l'oficialitat del català (art. 3.2 de l'Estatut), donant així compliment, a Catalunya, al mandat constitucional d'atribuir l'estatus de llengües oficials en les respectives comunitats autònomes a les llengües espanyoles diferents del castellà (art. 3.2 de la Constitució espanyola de 1978). D'aquesta manera, a Catalunya dos llengües tenien l'estatus de llengües oficials: el català, com a llengua pròpia de Catalunya (art. 3.1 de l'Estatut), i el castellà, que ho era per ser la llengua oficial de l'Estat.

L'oficialitat del català ha alterat els hàbits i usos lingüístics oficials en les administracions públiques ragudes a Catalunya, al permetre l'ús d'aquella llengua al seu pit i en les relacions entre aquelles i els ciutadans. S'ha de recordar que, anteriorment a l'Estatut d'autonomia, l'ús del català en les administracions havia estat prohibit, i que únicament s'havia tolerat en supòsits específics en els anys immediatament anteriors a l'aprovació de l'esmentat Estatut. Després de la seva entrada en vigor, la determinació de l'abast dels efectes de l'oficialitat i, sobretot, la regulació de l'ús de les dues llengües oficials no ha estat sempre pacífica, com ho posen en relleu les nombroses sentències que s'han dictat sobre això. D'altra banda, l'oficialitat del català ha fet necessària la capacitació lingüística del personal al servei de les administracions públiques, el que s'ha traduït en la necessitat d'acreditar el coneixement adequat de les dues llengües oficials -el català i el castellà- en les proves d'accés a l'ocupació pública i en la cobertura de places vacants. També aquesta qüestió ha estat objecte de controvèrsia jurídica i ha exigit el pronunciament del Tribunal Constitucional, que ha avalat aquelles exigències lingüístiques sempre que el nivell de coneixement exigit sigui proporcional a la capacitat lingüística requerida per a la funció a exercir.

Mentre l'ús de la llengua catalana en les administracions públiques s'ha normalitzat, especialment en l'Administració autonòmica i en les administracions locals, no ha succeït el mateix en l'Administració de l'Estat a Catalunya, on encara s'aprecien manques, i on la capacitació lingüística no s'exigeix com un requisit (una conditio sine qua non) sinó tan sols com un bonus. Tanmateix, on la llengua catalana continua estant greument postergada és en l'Administració de justícia. Malgrat que l'oficialitat de la llengua catalana també obliga els jutjats i tribunals amb jurisdicció circumscrita a Catalunya, l'ús d'aquella llengua continua sent encara avui molt minoritari. La raó de la precària situació del català en l'àmbit judicial s'ha de buscar, en gran manera, en la legislació relativa al poder judicial, que correspon dictar a l'Estat, la qual, lluny d'afavorir l'ús de la llengua catalana en els processos i altres activitat judicial, prioritza a la llengua castellana, i, a més, no requereix el coneixement de la llengua catalana als jutges i magistrats destinats als òrgans jurisdiccionals raguts a Catalunya. Precisament un dels defectes de l'Estatut d'autonomia de 1979 el constitueix el no haver-los requerit aquell coneixement o, almenys, no haver atribuït al coneixement del català el valor de mèrit (bonus) determinant, que era el valor que li havia atorgat el precedent històric de l'Estatut de Catalunya de 1932. Aquest Estatut de 1932, com és conegut, va ser derogat l'any 1938, en plena Guerra Civil, des del bàndol que un any més tard resultaria vencedor.

Pel que a la llengua catalana es refereix, l'Estatut d'autonomia de 1979 no es limita a dotar de plena i completa efectivitat l'oficialitat de la llengua catalana, i a proclamar el català com «llengua pròpia de Catalunya», sinó que, a més, conté una sèrie de mandats dirigits a la institució en la qual s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya (la Generalitat de Catalunya) que consisteixen que l'esmentada institució «garantirà l'ús normal i oficial dels dos idiomes [el català i el castellà], adoptarà les mesures necessàries per assegurar el seu coneixement i crearà les condicions que permetin assolir la seva plena igualtat referent als drets i deures dels ciutadans de Catalunya». Aquests mandats (que es contenen a l'art. 3.3 de l'Estatut), i l'estatus de llengua oficial de la llengua catalana, han permès a la institució catalana adoptar mesures destinades a la plena normalització del català. En aquest sentit, destaca la institucionalització del model lingüístic escolar de conjunció lingüística, que s'aplica en tots els centres escolars públics i privats concertats que donen els ensenyaments no universitaris, i que, en síntesi, consisteix a reconèixer el dret a rebre la «primera ensenyament» a la llengua habitual dels nens, quan sigui una de les dues llengües oficials, i a fer del català la llengua vehicular predominant en la resta de l'ensenyament no universitari, garantint que els alumnes coneguin correctament les dues llengües oficials (el català i el castellà) en finalitzar l'educació obligatòria.

També els mandats continguts a l'article 3.3 de l'Estatut han permès intervenir en l'àmbit soci-econòmic a fi d'incrementar la presència de la llengua catalana en les activitats soci-econòmiques, en els mitjans de radiodifusió i televisió i en la indústria cultural del cinema. En concret, aquells mandats han donat cobertura tant a l'adopció de mesures de foment (subvencions, avantatges fiscals...) com a l'establiment de mesures coercitives, les quals consisteixen en l'haver d'utilitzar, almenys, el català en determinades senyalitzacions, cartells, informacions i documents o a l'establiment de quotes d'utilització de la llengua catalana.

L'Estatut de 1979 ha estat un instrument necessari i útil per a la protecció i la normalització del català, però probablement, no sigui un instrument suficient, com possiblement tampoc no ho sigui el nou Estatut de 2006. La protecció plena i efectiva i la normalització completa del català requereixen, com a mínim, el següent: o bé una política d'indubtable signe territorializador a favor del català a Catalunya; o bé una política lingüística personal que estengui el dret a utilitzar el català davant de totes les institucions centrals de l'Estat, els òrgans centrals de l'Administració general de l'Estat i els òrgans judicials amb jurisdicció a tot el territori de l'Estat, i a ser correspost a aquella llengua per part de les esmentades instàncies. Ara bé, la primera opció, en part, i la segona, inexorablement, exigeixen una reforma de la Constitució espanyola de 1978. Però això ja no correspon a l'Estatut, que no és més que un instrument legal que desenvolupa la norma constitucional.