En complir-se els vint-i-cinc anys de la nostra modesta col·laboració amb l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, volem en primer lloc agrair la tolerància i la benevolència amb què sempre ha acollit els nostres estudis. En segon lloc, plantegem en aquest treball la qüestió del llenguatge com a creador d’imatge per si mateix, així com els problemes de la gramaticalitat i de la gramàtica normativa i acadèmica que es presenten en els textos legals castellans. Aquesta gramaticalitat i aquesta gramàtica normativa i acadèmica que reflecteixen els texts legals castellans són mitjans suficients i capaços de donar una imatge dels llenguatges institucionals i especialment de la varietat legal sense necessitat de buscar altres propòsits. Ens sembla que el llenguatge legal castellà pot ser analitzat des de diferents punts de vista i per això seleccionem i partim dels conceptes de gramaticalitat/agramaticalitat i d’acceptabilitat/inacceptabilitat en les ciències lingüístiques actuals i estudiem el discurs legal castellà des de tres factors que estimem que el condicionen: a) els codis que utilitza aquesta varietat legal, b) les funcions que compleix el discurs legal i c) la finalitat última que persegueixen els textos legals. Fem un breu repàs per la producció legislativa i ens centrem a distingir dues capes diferents de gramaticalitat en els textos legals: la que prové del discurs polític parlamentari i la que prové de la referència i de la reproducció indirecta que fan d’aquesta primera capa de gramaticalitat els juristes i nomògrafs en el seu tecnolecte tecnicojurídic. Observem com ambdues capes de gramaticalitat s’emmarquen dins d’estructures i formes pròpies de la gramàtica normativa i acadèmica i indiquem algunes (no totes) marques en superfície dels diferents tipus de gramaticalitat i de gramàtica acadèmica i normativa que presenten aquests discursos legals castellans. Caracteritzem els diferents tipus de gramaticalitat: la procedent del discurs polític parlamentari com una gramaticalitat prolixa, redundant, ampul·losa, amb un repertori molt limitat d’estratègies de comunicació i amb una flexibilitat deficient en l’estructuració de la comunicació. Estimem que la gramaticalitat pròpia del tecnolecte tecnicojurídic que dóna l’última forma a les lleis manté les estructures enunciatives de funció conativa sota formes d’enunciats aparentment referencials i ho fa amb formes molt ritualitzades i convencionals, a més de mantenir codis retòrics poc actualitzats. Ens sembla que ambdues capes de gramaticalitat es recobreixen i s’emmarquen amb les formes de la gramàtica normativa i acadèmica en les quals es formen tradicionalment en els seus estudis de grau mitjà lletrats, juristes i nomògrafs. Els estudis en els quals es continuen formant tant polítics com parlamentaris, juristes, lletrats i nomògrafs responen a conceptes puristes rigorosos i per això es continua preferint la “correcció gramatical acadèmica” abans que l’“acceptabilitat lingüística i semàntica” per part dels destinataris dels missatges legals. Creiem que els textos legals no només informen de les obligacions i els deures dels ciutadans sinó que, a més, “comuniquen” i “diuen sense voler” més del que pressuposen els seus emissors/enunciadors. Finalment, assenyalem com a finalitat principal d’aquests textos legals la “legitimació del poder” (primer esglaó en la democratització d’un país) i no la “legitimitat” que ja se suposa al poder.