La interpretació en els organismes internacionals

Resum

La professió d'intèrpret no es va definir fins a la creació de la Societat de Nacions. A Europa, el problema de la diversitat de llengües es va resoldre amb la imposició per a la diplomàcia d'un idioma únic: primer, el llatí i, després, el francès. La primera reunió diplomàtica bilingüe fou la Conferència de Pau de París, després de la primera guerra mundial. La modalitat d'interpretació utilitzada en aquella ocasió fou la consecutiva; una modalitat emprada encara avui en petits grups de dos o tres idiomes i que fou el sistema adoptat a la Societat de Nacions i a l'Organització Internacional del Treball. La interpretació simultània fou emprada per primer cop als judicis de Nuremberg. El 1941, Antoine Velleman creà l'Escola d'Intèrprets de Ginebra com una institució no universitària de formació de professionals de la interpretació i, per tant, sense cap tipus d'ajut oficial. Posteriorment, l'escola s'integrà a la Universitat amb el nom d'Escola de Traducció i Interpretació (ETI). El diploma de I'ETI, si bé és una referència excel·lent, no és cap garantia de treball als organismes internacionals. Generalment, els nous intèrprets «freelance» han de passar un examen d'admissió, tot i que això no és necessari si el cap d'intèrprets coneix professionalment el candidat o si aquest és membre de l'Associació Internacional d'Intèrprets de Conferència (AIIC). Mitjançant el Comitè Consultiu de Qüestions Administratives (CCAQ), I'AIIC negocia les condicions de treball, les normes tècniques de les cabines i les tarifes dels intèrprets «freelance» als organismes del sistema de les Nacions Unides. Els resultats d'aquestes negociacions s'apliquen a tots els intèrprets, siguin o no membres de I'AIIC.